«Sublevatis Iesus occulis in celum, dixit1»(Habetur verbum istud textualiter Ioannis, XVIIº capitulo, et recitative in Evangelio hodierno).
Yo en aquest sermó vos vull declarar les maneres que tenia lo nostre salvador e redemptor Jesuchrist en fer oració. Matèria serà profitosa, si plau a Déu, a salvació de nostres ànimes e correcció de peccats; mas primerament, ab gran reverència inclinant vostres testes per no moure, per no fer rumor, saludarem la mare de Déu, advocada nostra, dient axí: Ave Maria», etc.
Sublevatis occulis», etc. (libro et capitulo sicut ante).
Aquell gran doctor Marceus declarant què vol dir «oració», dix: «Oracio est ascensus mentis in Deum2». E ja o mostra Jesuchrist en lo Pater noster. Veus com: Primo, pensa que tu veus Jesuchrist alt en lo cel, en la sua gran magestat, ab cara rigorosa, menaçant-te per les offenses que li has fetes; e vindrà’t hun poch de tremolament, e aquellavòs di: «Pater noster», agenollat e ab les mans juntes. E ha·y set peticions; e les 4 primeres demanen bé, e les tres derreres demanen que·ns guard de mal.
La primera diu axí: «Pater noster qui es in celis, sanctificetur nomen tuum»; La 2a demane: «Adveniat regnum tuum» («nobis» suple), etc. E no n·i ha de oració sinó aquesta. E quant ell féu aquesta oració, ell levà los huylls en alt, devès lo cel, dient: «Pater noster». E açò diu lo tema, e és declarat. Mas yo he cerquat si Jesuchrist tenia altres maneres en fer oració, e he trobat que hoc, e són IIIIe: la primera, que levè los huylls en alt; la 2a, que tenia les mans juntes; la 3a, agenollant-se ab dos genolls; la 4a, gitant-se tot llarch sobre terra. E de la prirnera parle lo tema: «Sublevatis», etc.
La primera manera que Jesuchrist tenia en fer oració, és que tenia e levava los huylls en alt, devès lo cel. E aquesta ve per confiança supernal, que en totes tes necessitats tantost vulles recórrer a Déu; que encara, posat per cars, que tot lo món te fallàs; Déu no’t deffallirie, per tal com és totpoderós. Ideo: «Cum ignoremus quid agere debeamus, solum est nobis residui, ut invocamus ad Dominum3».
E no maravella si nosaltres, qui havem enteniment, tenim aquesta manera, que les bèsties en sa necessitat la tenen. Dien los maestres naturals, en lo Libre dels animals, que lo corb és tan gelóss de la sua fernella (o que bella muller!), que quan los corbatins són nats, que per çò no·ls vol dar a menjar ni sosté que la muller sua los en dó, perquè no semblen a ell, que no tenen les plomes negres, aquell pèl foll, mas axí blanquinós; e pense que no sien sos fills. E han fam, e per ço lleven alt al cel lo cap, cridant a Déu: «Buu! Buu!», e Déus tramet-los ros, ab què·ls proveeix alguns dies, fins són negres com lo pare, e llavors lo pare done’ls a menjar. Vols-ne auctoritat? Parlant Déu a Job: «Quis preparat suam escam corvo, quando pulli sui clamant ad Deum, eo quod non habent4» (Iob, 38º caº). Altra auctoritat de David (psalm Laudate Dominum): «Qui dat iumentis escam ipsorum et pullis corvorum invocantibus eum5». Donchs, quant mils nosaltres devem haver confiança en Déu, que som racionals?
Encara vos ne diré mils. Sapiau que aquell propheta Joel pose que en aquell temps que les fonts se sequaren, tot era cremat per la gran sequa. Vejau què fahien tots los animals: se replegaven d’aquella contornada los corvos e·ls altres, e, pus que vehyen que natura los fallie, tornaven-se a Déu, creador de natura, alaven lo cap alt al cel, cridant a Déu: «Muu! Muu! Ad te clamabo, Domine, quoniam ignis comedit speciosa deserti, [et flamma succendit omnia lingua regionis; sed et bestie agri, quasi aerea siciens imbrem, suspexerunt ad te]» corvi)6 (Ioelis, primo caº).
Ara fet axí la rahó: si les bèsties que no han rahó natural, tornen a Déu per aquesta confiança, donchs, quant més nosaltres! E per ço avisau-vos de tres peccats qui tolen la confiança del cor: fetilleries dyabolicals, blasfèmies divinals, necligències festivals.
Fetilleries dyabolicals: açò són adevins e adevines, sortillers e sortilleres, qui ab versos del Psaltiri, o ab pa, ampolles o ab tallador, etc. Guardau-vos-hi que en tot lo terrne no n’i haje; si no, la ira de Déu està damunt la vila e terme de aquella; e aquest peccat és bastant a provocar la ira de Déu cad’any. E veus acò la rahó: si ere hun hom que tingués hun castell acomanat per lo rey, e si aquell anava als enemichs del rey fent mals tractes ab ells, quan lo senyor vindria, què’t diria?: «O traydor! e tu has feyt a? Pren-lo e mata’l. Dicit Davit (psalm. XXXVIIIIo, Expectans): «Beatus vir [cuius est nomen Domini spes eius, et non respexit in vanitates et insanias falsas]»7. Falses vanitats de breus al coll, insànies, sortilleries.
Après, de blasfèmies divinals, que·l nom de Déu és menyspreat. E com? Quan les creatures són chiques comencen a jurar «per ma fe», «per Déu», etc. Açò deuen esquivar los governadors e regidors de la vila: que·l nom de Déu no sie blasfemat notàriarnent per les gens; si no, ell se tornarà a nosaltres, ab canteres, ab pedres, etc., e tot n’irà sobre les testes dels regidors: «Dominatores populi inique agunt contra me, quia iugitur tota die nomen meum blasfemant»8 (Ysa., 22º caº). «O, tan cruel peccat sofferir, que aquell qui·ns ha creat sie esquarterat e specegat sens comparació. Màs serà punit de lla lo perjuri e blasfemi que·l homicida, bé que de ça se face lo contrari, que al homicida pengen, e·l jurador pague hun poch de pena peccuniària. E per ço, ab bon statut, stirpar aquest peccat.
Aprés, de les negligències festivals, quan axí fan fahena com los altres dies: quasi no fer contractes, ni vendre carn, ni ortaliça, ni res, mentre la missa major se diu, ni vendre vi ans de missa, ni tallar erba, ne tenir mercat, ne fira, ne fer enquants, ni albardar, etc. E dar-vos n’e rahó. Ja sabeu que tot lo temps va per set dies, e Déu ha partit lo temps de la fahena per a nosaltres, e lo dichmenge per a ell, a significar lo repòs que ell hac lo dia de la resurrecció sua. E, per ço, vejau què us dirà: Negú dels manaments no comença axà com aquest: «Memento ut diem sabbati sanctifices» (Exo., XXº caº). «Sabbatum» en ebraych vol dir «repòs». E què deu dir cascú: «O, aquest dia no és meu, ans és de mon senyor Jesuchrist». Ell te ha donat lo dilluns, lo dimarts, etc., per a tu; donchs, quan ve lo dichmenge, «memento», etc., quia sabbatum meum delicatum. Mas deus fer oració alt ab los huylls, que en açò te deus occupar. Esta manera tenie aquell gran propheta David, si bé era rey, dient lo psalm CXXII: «Ad te levavi occulos meos, [qui habitas in celis; ecce, sicut occuli servorum, in manibus dominorum suorum, sicut occuli ancille in manibus domine sue: ila occuli nostri ad Dominum Deum nostrum, donec] misereatur nostri»9. E vet la primera manera.
La 2ª manera és llevant les mans en alt, ab los huylls. E quan fo açò? En tal dia com és demà , qui és lo dia de la Ascensió (Lu., XXIIIIº caº). E, aquesta ve per indigència natural, quant és als béns spirituals e corporals. Los ocells han la vestidura sens treball; hun cabrit ja naix ab sa roba, lo cuyro e lo pèl; mas nosaltres no, que primo havem a levar la lana a la ovella, puix pentinar, filar, texir, al perayre, al sartre, que no·t poràs vestir. Si vols menjar, laura, sembra, recull, bat e porga e ves al moll, puix pasta e ves al forn. Si·t vols armar, primo has a cavar Io ferre, etc., et sic de aliis. Guarda, quanta indigència! E, per ço llevem les mans en alt (Mat., XIIº caº): «Respicite volatilia celi [quoniam non ferunt, neque metunt, neque congregant in horrea: et pater vester celestis pascit illa]». Guarda quanta sobretat havem al cors. Aprés, a la ànima; diu lo philòsof: «Anima in principio sue creacionis est tamquam tabula rasa in qua nichil depictum est». Axí és la creatura: com una bèstia, e més que bèstia.
Quan pareix una cabra, una truga, no·y ha mester ajuda; e una dona quan infantar?, ha·y mester IIIIe o V dones. Après los pollets, quan vehen lo milà , tantost fugen. O! qui·ls o ha rnostrat que aquell sia son enemich, e no lo corp? Aprés, quan naix lo cabrit, tantost se gira a mamar derrere; e qui li ha mostrat? Lo corder coneix la mare entre D en bel, et sic de aliis. Ideo, dicit David (psalm. Deus, venerunt gentes): «Cito anticipent nos [misericordie tue, quia pauperes facti sumus nimis]» (Trenorum, 3º caº). Donchs, levem les mans e·l cor a Déu.
Una semblança: si hun hom volie donar diners per amor de Déu, e fahye fer una crida, que tot hom que vingués a la sua fenestra, quan los pobres vindrien, alçarien los huylls e estendrien les mans: «Senyor, e donau-me’n a mi!», «Mas, a mi!», etc.; sus axí devem fer nosaltres en nostres necessitats: levar les mans a Déu; e açò deuen preycar los qui preyquen: Petite et accipietis; omnis qui petit accipit». Dar-vos n’e altra, pus clara, de sent Pau: «Volo vos in omni loco orantes levare puras manus ad Deum» (Pº ad Ti. caº pº). Ha·y secret: «puras», de sanch, de fems e de fanch.
De sanch: açò són matadors de hòmens o dones, que maten sos fills per cobrir son peccat. Oo, na malastruga! Les mans teniu plenes de sanch; e les tindreu fins que·n hajau feta penitència gran: «Cum extenderitis manus uestras ad me, [avertam occulos meos a uobis, et cum multiplicaveritis oracionem, non exaudiam, manus enim vestre] plene sunt sanguine»16 (Ysa., pº caº). Item, vós, en specier, qui ordenau ab que·n isque la creatura. E donchs, «quiny remey hi ha». «Lavamini» (scilicet, per contriccionem, mundi stote per confessionern et absolucionem?). E, aprés, de fanch:«Ve qui multiplicat non sua» [usquequo et aggravat contra se] densum lutum» ? ([Habacuc, 2º caº]).
Fanch espès és ço d’altre a logre, o en altres maneres. E dyen alguns que no és peccat que tu prestasses mil florins a rembre catius, e·n rebies una avellana o una poma; logre és. Mas si voleu censals, yo·us diré com ne poreu haver: qu·y haje 4e condicions; la primera, dreta entenció; la 2ª, bona consuetud; La 3ª, lo preu suportable; la 4ª, no per multiplicar. Que sie vera compra, no préstech, que·l venedor haje el cor de vendre, no de manlevar, e lo comprador de comprar, no de prestar. La 2ª, consuetud de la terra. La 3ª, lo preu suportable; que en XX anys no munto més la renda que·l preu. Aquest conselI yo he donat en Barcelona e·n Leyda: a XII diners per lliura, o d’aquí avall. La IIIIa, que no·s face per multiplicar la riquea, mas solament per sustentació de la casa.
Aprés, de carnalitat, fanch spès. Marit e muller no fan corrupció de peccat mortal, que lic`dncia han de haver aquell plaer, però per la manera per Déus ordenada (bé és pech, qui no·u entén). Mas tota altra persona no vulla tastar de aquella obra, que fanch és spes. Ideo, dicit sanctus Paulus: «Omnia arbitror ut stercona, ut Christum lucrifaciam» (Ad. Phil., 3º caº); majorment preveres e religiosos qui trenquen vot, que és major peccat que matar hòmens, segons dien los doctors. Ara, per què appellen a avarícia «fanch espès»? Car dels altres peccats leugererrnent ne pot hom exir: si’s fa hom del fanch clar; mas del spes no, ans s’i affangue hom més quan ne vol exir. Axí és dels avariciosos, que no·ls o dure lo cor de fer restitució deguna hora, e axí moren dapnats. E veus la segona.
La IIIa manera és ficar los genolls en terra: «Positis autem genibus orabat, dicens: Pater, si uis, transfer calicem istum a me; verumtamen, non mea voluntas, sed tua fiat» (Lu., XXIIº caº). E vejau la rahó. Alguns senyors són qui han poder sobre lo cors, axí com reys, duchs, comptes, etc., e a aquell fique-li hom lo genoll esquerre, quant hom li vol fer reverència. Altres senyors són majors, qui han poder sobre l’ànima, axí com lo papa, arquebisbes, etc., e per ço, quan li vol fer reverència algú, fique-li hom lo genoll dret. Mas a Déu abduys los genolls deu hom ficar. Ideo: «Nolite timere eos qui possunt occidere corpus, [animam autem non possunt occidere: sed pocius timete eum, qui potest et animam et corpus perdere in] gehennam» (Mat., Xº caº); e açò per reverència habitual: «Vivo ego, dicit Dominus, michi flectetur omne genu, et omnis lingua confiteatur [Deo]» (Ad Ro., XIIIº caº). Per què diu «omnis lingua»? La lengua del cors e de la ànima. E la ànima ha lengua? Hoc, la manifestació de la pensa: «[Si] linguis hominum loquar et angelorum» [I Cor., 13º caº], Ço és, la actual consideració que quan fareu oració, primo ficau abdós los genolls, e fent la oració ab la pensa, ferm pensar que estau als peus de Jesuchrist, «et omnis lingua confiteatur Deo». E per ço, per lo matí, quan voleu fer oració, agenollar-se, e, après pensar primer ab qui voleu parlar: ab Jesuchrist, ab tan gran senyor; descobrir-se lo cap e, llavors dir la oració: «Quia si orem lingua» (suple «mea») «mens mea [orat; mens autem mea sine fructu est. Quid ergo est? Orabo spiritu, orabo] et mente» (Pª ad Cor., XIIIIº caº). D’altrarnent poch se val la oració. Et ideo, dicebat Christus: «Populus hic labiis me honoret; [cor autem eorum longe est a me» (Mat., XVº caº)].
La IIIIa manera és lançar-se tot sobre la terra: (Mar., XIIIº caº) «Procidit super [terram et orabat]». E, aquesta ve per desinència humanal; que·ns deuen tenir per morts. Sus axí com fa lo ladre quan va a la forqua, que diu hom d’ell: «Oh! ja és mort!»; sus axí és de nosaltres: tots som ladres, que furtam a Déu la sua honor. Ideo: «Anima que peccaverit, ipso morietur». Veus ací la sentència donada: «Et omnis qui odit fratrem suum, homicida est; [et scitis quoniam omnis homicida non habet vitam eternam in semetipso manentemº (I Io., 3º caº)]. Altra: «Statutum est hominibus semel mori» (Ad Ebre., XIº caº). Veus ací les sentències de la mort. E la bèstia en què cavalcam es lo temps, que corre ab IIIIe rodes: 4e temps que són en l’any: «Venite, procedamus coram Domino», ergo «Sciemus quia mortui sumus» (Ad Rom. VIº caº). E axí com lo ladre, quan lo porten a la forqua, perdona e demane perdó e confessió, sus axí devem fer nosaltres, en tal manera que en aquest món hajam la sua gràcia, etc.
1 Io. 17, 3 │ 2 Ionannis Damascenus, De fide orthodoxa, lib. 3, c. 24 (PG 94, 1090D) | 3 2Cron. 20, | 4 Iob. 38, 41 | 5 Ps. 147, 9 | 6 Ioel 1, 19 | 7 Ps. 40, 5 | 8 Is. 52, 5 | 9 Ps. 123, 1 |